Una Odissea per parlar-ne
Una ressenyeta
A finals de l’any passat, Meritxell Blay va publicar aquesta adaptació il·lustrada de l’Odissea d’Homer, i en vaig fer una lectura amable a la Revista del Centre de Lectura de Reus:
Els més extremistes us diran que la història de la literatura occidental és una successió de versions i d’adaptacions de l’Odissea, de comú acord atribuïda a la figura fantasmagòrica del poeta Homer. I, de fet, si no sou gaire perepunyetes, no trobareu massa arguments per oposar-vos a aquesta visió maximalista. Els Evangelis són l’odissea de Jesús de Natzaret, el Quixot és l’odissea d’un cavaller foll i El petit príncep la d’un nen inadaptat.
Això és així perquè l’Odissea original, la d’Odisseu o Ulisses, va ser la primera a fixar per escrit la naturalesa de la peripècia literària, que va començar sent una cosa parlada o declamada. I ser el primer a arribar sempre computa com a mèrit. És impossible que el relat de l’Odissea no funcioni —entenent per funcionar captar totalment l’atenció anímica del lector o escoltador— perquè ha estat testada durant segles en el camp de l’oralitat, que és on es juga les garrofes tot conte o narració. Tots els elements d’aquesta història immortal hi són per alguna cosa i fan que connectin sempre amb les intuïcions més fondes, en tota època i entre totes les condicions humanes. Els versos de l’Odissea són el veritable cavall de Troia que tots els europeus portem dins i que en qualsevol moment ens pot vèncer encara que no n’hàgim llegit mai ni una sola ratlla.
La millor versió de l’Odissea, tanmateix, sempre serà una versió de l’Odissea mateixa. És cert que cada generació hi ha tingut un accés diferent. Des del classicisme del dinou, les adaptacions del viatge d’Ulisses han estat constants i totes empenyorades per les idees i els llenguatges del seu temps. En català, hem tingut la sort de comptar amb la tasca fundacional de Carles Riba, un dels grans hel·lenòfils europeus, que també va sentir la necessitat d’adaptar l’Odissea per a públics juvenils o adults poc versats en l’hexàmetre grec. N’hi ha hagut d’altres que ara no ve al cas repassar. Han tingut la virtut d’arrossegar alguns lectors (una minoria, no ens enganyem) cap al text complet, o senzillament de sembrar una llavor invisible en el cor dels homes i les dones, per dir-ho d’una manera afectada.
Ara feia temps que no apareixia una nova adaptació simplificada al català de les aventures d’Ulisses i, analitzat fredament, tenia mala peça al teler. Entre una canalla i un jovent a cada cop més allunyats de la lectura, tiranitzats per les pantalles, abduïts per la superficialitat i addictes a la recompensa immediata, com encaixa la història d’un desgraciat grec de fa tres mil anys? Doncs sorprenentment rutlla una altra vegada, com demostra l’Odissea adaptada per la professora i filòloga clàssica Meritxell Blay i il·lustrada per Genie Espinosa al segell Inuk Books, amb col·laboració amb La Casa dels Clàssics de la Fundació Bernat Metge.
Funciona perquè els nens s’hi continuen embadalint i en demanen més, i perquè els grans s’hi enganxen, coneguin o no el relat. Hi contribueix la magnífica feina gràfica d’Espinosa. És colorista i original. La matraca del neollenguatge d’avui n’ha dit que mostra cossos no normatius, però més aviat ens ensenya uns personatges poderosos, amb les mans grosses i els caps petits, que ens remeten més a la dimensió mítica dels herois que a les proporcions àuries clàssiques. Però si aquesta nova Odissea, que es publicita com «l’adaptació juvenil definitiva», connecta és sobretot pel treball de destil·lació narrativa de Blay.
És una Odissea que es pot llegir en veu alta, a la vora del foc o a l’espona del llit, acostant-se a la funció genuïna d’aquest relat d’aventures físiques i psicològiques, de creixement i de retorn. L’adaptadora hi practica canvis, respecte d’adaptacions anteriors, que clamaven al cel per necessaris. Alguns obvis, com la supressió dels pretèrits perfets per lliurar-se sense contemplacions als perifràstics. Alguns més de fons, com el bandejament de termes fixats per la tradició, però que en realitat eren cultismes extemporanis que requerien pensar-hi i dessacralitzar-los. És el cas, per exemple, de la «vara» de Circe, que aquí esdevé «bastó» que és un mot més fidel a l’original grec, que no té connotacions religioses i que ens parla de l’ofici prosaic de la maga, el de porquera.
Aquesta simplificació conscienciosa té la virtut de fer alhora l’Odissea més pròxima al caràcter dels grecs antics i a la prosòdia actual. Com més primitiu, més modern. En un altre cas paradigmàtic, en aquesta versió els «pretendents» també desapareixen, i es converteixen en arrogants —que etimològicament vol dir exactament el que feien els joves nobles que assetjaven Penèlope: arrogar-se d’un poder i unes riqueses que no els pertanyien—, en usurpadors o inclús en una «colla de paràsits». També és veritat que s’hi nota l’efecte subtil de la correcció política feminista, com quan Telèmac envia sa mare a les seves dependències i l’«això és cosa d’homes» esdevé un «això és cosa nostra»; i que els passatges més violents estan modulats. Però el resultat final és esplèndid, conserva la vivor de la peripècia i el drama intern dels personatges, sense perdre res substancial pel camí.
Més enllà del treball lingüístic que no deixa ningú enrere, cal destacar igualment dues tries narratives: en primer lloc, de manera molt atrevida, Blay opta per explicar tota la història en primera persona. Aquesta opció, amb Ulisses narrant el seu periple en carn pròpia, desplaça episodis com l’assemblea dels déus o la Telemàquia —on naturalment Ulisses no era present—, però dona una força especial a l’aventura. L’altra tria és la selecció de passatges, que dona preeminència als episodis d’acció en la primera part i al retrobament amb la família en el retorn a Ítaca de l’heroi, i ens fa la segona part menys èpica, però emocionalment molt pròxima a les relacions familiars d’Ulisses i a les actuals entre pares, mares i fills. Al cap i a la fi, l’Odissea també és la història d’una família desestructurada com la majoria de les d’avui.
Cada generació té la seva Odissea. I aquesta, en els nostres temps, és inclús contracultural, almenys a Catalunya. És patriarcal i nacionalista —l’heroi lluita per restablir el regne del seu pare i foragitar-ne els invasors—, les dones no hi són víctimes sinó antagonistes empoderades i els déus —tret d’Atena— encara que sempre presents, tenen una afectació mínima i sobreentesa. Aquí és on aquesta nova adaptació brilla més; conserva l’acció del viatge marítim de retorn a casa que ha atrapat lectors durant segles, però fa lluir el valor de guia moral que indubtablement també té. La fidelitat, les arrels, la família, l’amor a la terra, el respecte als vells, l’hospitalitat envers els forasters, el rebuig a la guerra i el menyspreu per la injustícia i la imbecil·litat.
Tot això hi és destacat i, en una època on veiem el jovent més perdut que mai, no es pot descartar que s’hi aferrin com fan els mil·lennistes amb els horòscops. Si necessiten un mapa per anar per la vida, val més que els compreu aquesta Odissea que, com deia, no falla mai. Llegiu-la plegats, en veu alta, i parleu-ne. Potser vosaltres també recordareu alguna cosa important de les moltes que hem oblidat.
