Prémer la tecla
La Nadala 2025 d'Articles Imprescindibles
És Nadal al meu cor i blablablà. Per tant, com cada any per aquestes dates assenyalades vinc carregat amb la Nadala pertinent, un conte de Nadal divertidíssim que no tindreu oportunitat de llegir en (gairebé cap) lloc més.
Tot pels meus estimats subscriptors i en pro de la cultura de l’aguinaldo.
Us porto, nogensmenys, un text demanat pel Port de Tarragona per commemorar el 25è aniversari del seu Museu, com explico aquí. Tenint en compte que molts, fora de la capital imperial, no tindreu accés al llibre, he cregut avinent reproduir-lo per al gaudi i la joia del món sencer en ocasió de l’enèsima vinguda del Redemptor.
És tot per ara. Bon Nadal i pau a qui se la mereixi.
I diu així:
Prémer la Tecla
per Miquel Bonet
Digueu-me Magí. Visc i treballo en un búnquer, amagat sota Tarragona. No us puc dir exactament on, perquè és un secret i els secrets fan de mal dir. En cas que sigueu curiosos de mena i us intrigui on heu de posar la X al mapa, heu de saber que al costat m’hi han construït un pàrquing i al damunt m’hi han col·locat un museu. Ara bé, això es pot dir de tants llocs de la ciutat que potser us despisto més que altra cosa. Sí que us puc dir en què consisteix la meva feina: sec davant d’un ordinador, com la majoria de funcionaris, com la majoria de tarragonins en edat laboral. Cada 108 minuts he d’introduir un codi a la computadora i encabat prémer la tecla INTRO.
4 8 15 16 23 42
No he de fer res més, així que es podria afirmar que no m’hi esllomo. Però això seria una visió massa simple de les coses. Tinc una cadira ergonòmica i un gat de la sort maneki-neko que apuja i abaixa la pota mecànicament, com un metrònom. Ell porta el recompte de les vegades que he inserit els números al vell Spectrum ZX. Moltes vegades. No ha fallat mai, en molts i molts anys. Bé, una vegada gairebé va fer llufa i tot es va destarotar, però ja hi arribarem, no avancem els esdeveniments. El temps, ben mirat, no té importància. La Història es divideix —com em va dir un home més o menys savi— entre la que es mou de pressa, la que es mou a poc a poc i la que sembla que no es mou gens. La meva comesa és controlar aquesta última, que és un doll d’aigua perenne.
Però tampoc no seria honest ocultar que jo també vaig tenir un començament. Vaig néixer aquí, en temps de l’emperador Maximià. Ha plogut força des de llavors. Generalment bé, però no sempre al gust de tothom: hem tingut aiguats que han fet mal i sequeres que ens han eixugat l’ànima. I a mi, això, què voleu que us hi digui, no m’agradava. Sóc un home metòdic i d’ordre, no vull sorpreses i detesto que la bona gent pateixi. Així que un bon dia em vaig calçar les espardenyes, vaig sortir de la ciutat i vaig tirar riu amunt, amb la promesa de no tornar fins que no trobés la deu dels rius de Tarragona i el mecanisme capritxós que la regula. No em va costar gaire, aquestes coses tot és posar-s’hi. Un cop escatit el misteri, i per garantir que l’aigua baixés franca i constant, em vaig quedar trenta anys en una cova que la gent primitiva del lloc en deia del Baf de l’Aranya. No us diré com ho feia, però vaig entendre el secret del doll, i durant trenta anys trenta, ningú de les nostres valls —fos una vinya, un camp de blat, una bèstia o una persona— no va passar set. «L’aigua de Sant Magí ni cou ni mou», va començar a dir el populatxo, que quan va veure com amb tres cops de gaiato feia brollar aigua de la terra com el déu Posidó, em va agafar una devoció incontrolable.
La notícia de les meves aptituds especials i requesta entre la plebs va córrer per tot l’Imperi i va arribar a Roma. Com deia un poetastre que ens recitaven a l’escola, la Fama és més veloç que cap altre estrall. Més veloç que les riuades que vaig saber contenir. A l’emperador no li va agradar gens la meva creixent popularitat i em va enviar el prefecte Dacià a treure’m de la cova. Els legionaris no van ser gaire simpàtics. Em van arriar uns bons gecs d’hòsties i em van parlar d’una moda que s’estenia per tot el Mare Nostrum. En deien ‘martiri’ i, per com m’ho descrivien els centurions encarregats dels interrogatoris, vaig pensar que no em plauria gaire. «Parlem-ne», li vaig dir a Dacià, «sou ben lliures de maltractar-me, però si no em deixeu fer la meva feina, aviat tindreu l’aqüeducte eixut. I els soldats també han de beure. Ja em diràs com ho fem». Tot i que es moria de ganes de clavar-me un pílum al fetge perquè una estranya malura havia pres el cos de sa filla i me’n donava la culpa a mi, la perspectiva temuda de la sequera i d’haver de donar explicacions a Roma de per què no arribava el vi de Tarragona el va estovar. I vam arribar a un consens: vam trobar un pobre llàtzer que es va fer passar per mi. «Has d’entendre que algú ha de rebre, Magí. Si no perdo tota l’autoritat davant dels patricis i Maximià em picarà el crostó», em va confessar Dacià. Va fer tancar el pobre home a la presó i el van atonyinar de valent. Això de nit. De dia el penjaven d’un ganxo al portal del Carro perquè el veiés tothom, fet un eccehomo. Fins que un dia, van simular una fugida i el van dur, més mort que viu, a la meva cova de la muntanya. El cadàver el van deixar a mercè dels llops, però els pobres cristians, impressionats per la història, hi van començar a anar en pelegrinatge. A demanar l’aigua santa, però també coses bogíssimes, com que l’esperit del màrtir Magí els guarís els mussols i els ulls de poll.
A mi em van deixar a la ciutat, ben viu i ben peixat. Em van amagar en un cubicle vora el port. Em van fer posar una túnica ben bonica i llustrosa. Era d’un blau elèctric intens, tot i que llavors encara no sabia què volia dir ‘elèctric’. Duia quatre botons d’un material molt estrany, i un dibuix vermell al pitral que representava una branca de palmera, una de llorer i una àncora. Al damunt, quatre lletres lapidàries com l’SPQR: JOPT, que encara avui no sé què volen dir. Segons Dacià, la túnica s’havia confeccionat més enllà de l’Índia i ja podia estar orgullós de portar-la, perquè era l’uniforme reservat a uns pocs funcionaris al llarg de l’Imperi. Una casta clandestina auspiciada pel mateix emperador, amb una missió molt concreta: custodiar la tecnologia que garantia l’equilibri i la grandesa de Roma. Bé, jo en això era una mica escèptic fins que els esbirros de Dacià van fer venir d’Egipte un noi a qui anomenaven Pappos d’Alexandria. «Aquí on el veus, aquest xaval és l’últim gran geòmetra grec i ha ideat una màquina gairebé màgica que farà que l’Imperi prevalgui durant segles». Pappos va instal·lar un terminal de la màquina al meu cau portuari de Tarragona i em va donar unes instruccions concises. Cada cop que sonés la campaneta, havia de prémer uns números en una mena d’àbac ple de palanques i engranatges. Em va advertir: «si ho fas bé l’aigua regarà de riquesa aquests camps, i tota la Hispània Citerior. Despista’t i la fúria del riu s’endurà la ciutat mar endins».
4 8 15 16 23 42
Vaig complir la missió que se m’havia encomanat durant centenars d’anys. Ja us he dit que sóc un home de paraula. Havia bescanviat la meva vida pel servei a Roma i, comptat i debatut, feia el mateix que a l’ermita del Baf de l’Aranya: controlar les aigües. Però amb un sistema més còmode i sense haver d’aguantar la superxeria carregosa dels pelegrins. Quins anys més bons, a fe de déu. Em sorprenia que el Senat i més tard l’Església vaticana de Sant Pere pogués mantenir en secret durant segles l’energia elèctrica i les computadores, però això ja no era el meu negociat. A Tarragona, si tens denaris i un propòsit, no et fa falta patir pel que passa fora al món. De tant en tant, venien els informàtics d’Alexandria i m’anaven actualitzant el maquinari i el programari. Cada cop la feina era més senzilla i tenia més temps per a les meves coses místiques. A més, amb el temps vaig aprendre a delegar. És molt important saber delegar. Per un grapat de sestercis arreplegava un xiquet al mercat o un bastaix del port i li feia prémer la tecla mentre me n’anava de putes. És cert que he tingut algun ensurt, sobretot quan he confiat en borratxos per introduir els números i se m’ha desbordat alguna riera. Poca cosa, eh? Uns quants ofegats en dos mil·lennis trobo que és un full de servei impecable. Com m’agrada dir sempre: el risc zero no existeix i l’aigua té molt mala llet. Fins que va arribar una nit que se’m va embolicar la troca.
Era el vespre de Sant Lluc de 1930, i jo estava fent la partida de dòmino amb l’alcalde en un cafè de la Rambla. És veritat que l’agutzil ens va informar que riu amunt, cap a la Conca, plovia a bots i a barrals i que la cosa pintava malament. Però el meu col·lega el senyor alcalde se’l va treure de sobre i li va dir que no li toqués els pebrots només perquè baixés aigua pel Francolí. A la ciutat queien quatre gotes i jo no hi patia gens: havia deixat a càrrec dels botons el Manuel, que era un jaio murcià de tota confiança, sobretot perquè no bevia. Però de sobte la rovinada va enfosquir la ciutat i els trons ens van glaçar la sang. Ens van dir que el riu arrossegava teulades i bèsties mortes, i que les cases vora la Tabacalera s’estaven inundant. Em va prendre el pànic i vaig córrer Tarragona avall fins al búnquer del port. Les campanes tocaven a sometent i se sentien crits d’auxili per tot el barri marítim. Vaig fer tard, el Manuel estava estenallat a terra, atacat per una feridura, i la màquina de Pappos feia xerrics i grinyols molt inquietants. Les parets tremolaven i el gat metrònom feia anar la pota embogit, pres del mal de Sant Vito. Vaig sortir fora, angoixat per la culpa i la negligència. L’aigua pujava i els serenos començaven a evacuar el Serrallo, però no donaven l’abast. Sense llum, només s’hi veia una mica perquè els focus dels trens il·luminaven el barri. Molta gent s’havia quedat atrapada als pisos i les mares cridaven des dels balcons: «Salveu els meus fills». Era esfereïdor. I em vaig dir «Magí, encara que ningú no ho sàpiga, ets el protector d’aquesta ciutat. Espavila’t». Vaig reclutar un parell de pescadors i una barca, la Lluïsa Navarro. I vam poder rescatar les criatures, traient-les pels terrats i les finestres.
No vaig poder salvar a tothom. Tots els morts d’aquella nit, que van ser massa, els duc a la consciència. I per això us escric avui, tarragonins. Per dir-vos que no tornarà a passar mai més. Mentre la ciutat respiri i a mi em quedi alè, continuaré prement, religiosament, la tecla.
