Deia Francesc Pujols: «A còpia d’estudiar, ho sé tot. Som víctimes de l’amor de Déu. He descobert que la sensualitat no ve de la matèria. Ve de l’ànima. Els sentits són de l’esperit. La matèria dóna només els òrgans. L’esperit és èter, com Déu, tot timpà, tot clítoris, tot pituïtària.

El coit veritable consisteix a aplicar el membre al clítoris (i això no ho sap ningú).

La felicitat de l’eternitat consistirà en tres coses: incest (esperit fraternal); homosexualitat (del mateix sexe); adulteri (després de l’un amb l’altre). No estar-se sempre assegut, com creu la gent.»

Tot això ho explica un Pujols que repapieja (presumptament), intubat a la Torre de les Hores de Martorell, durant una visita que li va fer Salvador Dalí el 1956 i que va fotografiar i transcriure Josep Pal-Latorre. La conversa es publicaria l’any 74 en un llibre estranyíssim que es diu Pujols per Dalí.

És un llibre increïble que traça la filiació entre els dos personatges i vol homenatjar el filòsof a partir de la seva ascendència sobre el pintor. Cosa que és sabuda, diria, només a Catalunya, però que en la interpretació universal de la figura i l’obra daliniana no s’ha tingut gaire en compte. De fet, la primera broma dadà és el títol, perquè són textos de Francesc Pujols sobre Salvador Dalí (i sobre d’altres coses) on Dalí hi plantifica el pròleg “Hiperrealismo y monarquía” —falsament irònic, franquista i en castellà—, quatre fotos i quatre gargots.

Dalí desbarra una mica, però reconeix el tutelatge de Pujols. I fins i tot el qualifica de surrealista, cosa que entenc que deu ser un elogi: «Pujols fue el primero en descubrir en mi tierno surrealismo, el holográfico hiperrealismo de hoy». I, alhora, dimensiona l’inclassificable obra literario-filosòfica de Pujols en uns termes artístics que no han transcendit en la catalogació del seu llegat: «Yo [fui el primero] de descubrir en su religión catalana hiperaxiológica, el triunfo de su surrealismo. Pujols me hizo decir un día que me daba las gracias que le incluyera entre los surrealistas, pero que me advirtieran que a él con la realidad le convenía estar bien».

La gràcia de tot plegat és l’esgrima dialèctica entre tots dos, i que la doctrina teològica de Pujols emergeix d’un debat que es podria titular “És Gaudí avantguardista”?, un tema que ja sobrevola l'opuscle La visió artística i religiosa d’en Gaudí. D’aquí se’n va extreure una frase, molt repetida, que veig que torna a fer forrolla a Twitter i que diu que “La Sagrada Família serà el Partenó d’Europa’ És una barra amb la característica ironia pujolsiana, perquè es referia naturalment a l’Europa “catòlica” i es podria rematar dient que, com tots sabem, Europa acabarà en ruïnes. Al capdavall, el Partenó d’Europa és el Partenó. Sobre el que tornarem una mica més avall.

En tot cas, sabem que l’arquitecte Gaudí transiciona del Modernisme cap a un altre estil original que ningú ha sabut definir. La pregunta que ens podem fer i que Dalí i Pujols intenten resoldre és sí el Gaudí del nou segle era també un artista d’Avantguarda com ells o una baula d’un art català permanent i immutable. Continuen:

«En Dalí intervé: Crist és un moralista. Com a creador de religió era un aficionat.

En Pujols continua: Sant Agustí no estudiava i ha portat més confusió que llum. El dia que la Ciència fos universal, la religió sortiria de la Ciència. Ja ho deia en Llull. La Pedrera és el més gran d’en Gaudí. És escultòrica, és voluptuosa, és sensual.

DALÍ: És sublim. Ve dels grecs. A Les Parques del Partenó, si s’hi perforen unes finestres i unes portes, és la Pedrera.

PUJOLS: L’escultura de la Sagrada Família és una comèdia divina. No té solta ni volta. L’escultura del futur tot seran emmotllats. Amb l’estil literari [del conjunt escultòric de la Sagrada Família] va voler imitar Wagner. Wagner no s’acaba mai. És un bloc biològic. Gaudí fa igual.

La religió és un fet natural, no un miracle. La tendència al sobrenatural és senzilla i està en tots. Per això tots creuen en miracles. Espanya és tràgica perquè tot són verges que fan miracles.»

És evident que l’obra de Gaudí i la seva actitud artística surfeja la utopia i és al·lèrgica a les constriccions acadèmiques. Però la transgressió, i per extensió l’avantguarda també es caracteritzen per la seva brevetat. I Gaudí tenia una clara pretensió d’eternitat. És prou complicat afirmar que el gaudinisme és avantguardista. En tot cas, sí que podem dir que l’arquitecte va sembrar la llavor de l’avantguarda en els seus successors. L’exemple més clar i documentat és Josep Maria Jujol. Recupero un article de Josep Casamartina i Parassols al País, de l’any 1998, que es titula “San Gaudí y el delirante Jujol”. Deia Gaudí que «A casa tinc dos gats: l’un en Sugranyes, que fa feines allà on les ha de fer; l’altre en Jujol, que les fa allà on precisament no pot fer-les», i crec que aquesta dicotomia entre els seus dos deixebles més avantatjats reflecteix perfectament la tensió inherent dins del gaudinisme: el pols entre conservació i avantguarda que el fa un moviment únic. L’article de Casamartina (a banda de recordar que com insinuava Dalí, les baranes dels balcons de la Pedrera són les primeres escultures abstractes en ferro forjat) aborda l’evolució de Jujol i la qualifica en consonància amb la progressió avantguardista del segle. Alexandre Cirici ja havia apuntat que en els mosaics del Park Güell de Jujol ja «s’avançava d’una forma prodigiosa a l’abstracció i a l’informalisme». Però Casamartina em descobreix que «el desmadrado assemblage de la catedral de Mallorca realizado con Gaudí es un claro precedente de la obra del dadaísta Kurt Schwitters. En la tienda Mañac, de 1911, una de sus obras maestras, que tristemente fue destruída, Jujol también se anticipaba al dadaísmo y sobre todo al surrealismo». Sorprès d’aquesta afirmació tan categòrica, i com que no coneixia ni una cosa ni l’altra faig una cerca per internet. Els resultats són increïbles. Això és un moble dissenyat per Jujol a la botiga referenciada, actualment al MNAC:

I així és com devia ser la desapareguda façana de la ferreteria Mañach al carrer Ferran de Barcelona:

Per la seva banda, aquesta és una reconstrucció d’una obra de Schwitters, d’aproximadament 1923, a Berlín:

Podria posar qualsevol collage de l’artista alemany. El que diu Casamartina té trellat, sobretot quan diu que la influència sobre Miró i Dalí és enorme i que tots dos portaven els amics artistes a la ferreteria quan visitaven Barcelona. Això té rellevància des del punt de vista de la transmissió històrica de les tendències artístiques, ja que tothom té clara la filiació dadaista i surrealista, per exemple, de la primera època de Miró, de Terra llaurada o el Carnaval de l’Arlequí, però ningú ens ha dit mai que la influència més directa podia trobar-se sense moure’s de Catalunya.

Per acabar aquesta descoberta, consulto Tristan Tzara, que se suposa que és el que més sap del tema. Ens diu al pròleg de L’aventura Dada que el moviment menyspreava el modernisme, ja que «qualsevol codificació dogmàtica no pot portar més que a un nou academicisme». Això l’allunya del gaudinisme, però també allunya Gaudí del modernisme. Va ser l’arquitecte reusenc el pioner de l’art avantguardista català? No ho sé. Però el que és indubtable és que a ell no li hauria interessat gens aquest debat.

No és cap descobriment que l’arrel immaterial amb què inoculem la canalla té una rellevància cabdal en la configuració identitària i que la transgressió d’aquest adoctrinament és un signe salutífer d’èxit de la transmissió cultural. Per tot plegat, la viralització de les cançonetes de Naim Smaili a TikTok primer i als mitjans convencionals després m’ha transportat a les mateixes vibes de L’orgue de gats i ha provocat un corrent general de simpatia i alleujament. Potser no ho estem fent tot tan malament, si aquest noi tan guapo i de fenotip nord-africà incontrovertible és capaç d’agafar el cançoner tradicional infantil i sodomitzar-lo per fer sàtira sociopolítica intel·ligent (amb ritmes contemporanis i sense ser tan naïf com La Trinca, que estem en una altra època).

Continueu llegint al Quadern del País

A la documentació que li va exigir la policia hi deia que aquell home era Antoni Gaudí, i que es dedicava a fer d’arquitecte. «Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano», li van exigir. «La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua». La resposta va acabar d’inflamar els ànims dels agents, que van acabar insultant-lo i amenaçant-lo. Sabem tots aquests detalls de la feta perquè Joan Crexell va recuperar de l’Arxiu municipal un atestat fet per un conciutadà de Gaudí; i també sabem que l’arquitecte reusenc ja havia tingut conflictes lingüístics anteriors, entre els quals destaca un altercat de 1904, just abans dels Fets del Cucut i l’esclat de la Solidaritat Catalana. En el transcurs d’una visita del rei Alfons XIII a les obres de la Sagrada Família Gaudí va donar totes les explicacions pertinents, però només en català, creant una incomoditat insòlita.

Tot plegat és una anècdota coneguda, però de la qual en podem extreure preguntes més substancioses i significats més profunds. Cal no oblidar que Gaudí era un intel·lectual de primer ordre —a més d’un místic devot com sovint se l’ha caricaturitzat—, amic de Joan Maragall i màxim exponent artístic del corrent renovador del Modernisme. Com es constitueix un home d’ordre, que treballava per l’Església, en un activista radical per la llengua? Quin devia ser el clima d’opressió lingüística que vivia el país per provocar en un vell una reacció tan heroica? I, sobretot, com pot ser que l’Estat tingués tanta por de perdre el control de Catalunya i hagués de reprimir tan matusserament quan feia un segle que havia assentat un domini jacobí i gairebé colonial de totes les estructures de poder —entre les quals, naturalment, la imposició lingüística?

L’imperi contraataca

El policia que va interrogar Gaudí tenia dret a la perplexitat. Al capdavall, Antoni Gaudí era un professional liberal, un senyor que havia cursat estudis universitaris els anys 70 del segle dinou, quan el Regne d’Espanya havia aconseguit el que havia maldat i no havia pogut completar des del Decret de Nova Planta: la uniformització de l’Estat i la castellanització de gairebé tots els àmbits de la vida pública als Països Catalans. Els negocis, la cultura, l’educació, la política. El procés de substitució lingüística que s’havia iniciat amb el canvi dinàstic de l’edat mitjana havia afectat, durant segles, només els entorns cortesans i aristocràtics. Amb la pèrdua de la sobirania política a començaments del divuit, el nou estat borbònic havia redoblat els seus esforços homogeneïtzadors d’Espanya. Però tampoc no se n’havia sortit. És amb el pas de la Revolució Francesa, les guerres napoleòniques, la Constitució de Cadis de 1812 i la seva provincialització de l’estat i, finalment, amb l’establiment el 1833 d’un règim liberal i centralista, que es creen les condicions òptimes per la definitiva absorció de la singularitat lingüística dels antics regnes i comtats de la Corona d’Aragó. Hi conflueixen diversos factors: la consolidació de la revolució industrial, la pèrdua de poder de l’església i la noblesa en favor de la burgesia urbana, el refinament dels mecanismes del capitalisme modern o la depuració d’una burocràcia funcionarial centralitzada més efectiva i amb aversió a la diferència territorial. És també un moment de profunds canvis tecnològics, com el ferrocarril o la telegrafia, que faciliten la uniformització lingüística i la convicció generalitzada que un sol mercat requereix una sola llengua. L’edat contemporània, doncs, s’inicia als Països Catalans amb les condicions idònies per completar la substitució. A més a més, el castellà s’apodera de nous espais per la llengua nascuts amb el segle, com la premsa o la literatura popular. El català resisteix només en l’oralitat, en àmbits privats, i l’evolució natural del procés indicava que acabaria subsumida, folkloritzada i pràcticament extingida com estava passant arreu d’Europa amb les llengües nacionals sense estat, amb l’exemple pròxim i sagnant de l’occità al sud de França.

Per tot plegat, el policia tenia raó: Antoni Gaudí no només havia de saber parlar castellà sinó que, després d’un segle de corró uniformitzador i persecució (ara sí) metòdica de la llengua pròpia del país, hauria hagut de voler parlar-lo. Ja hauria d’haver estat la seva llengua d’expressió primera. La seva resistència a l’autoritat era significativa d’una anomalia històrica: alguna cosa no li havia sortit bé al centralisme espanyol, que va haver de desplegar mecanismes repressius, i havia despertat en els catalans una consciència de ser agredits. Com va explicar l’arquitecte al seu col·laborador Cèsar Martinell: «Em van insultar. Em van cridar dos cops: “Vaya usted a la mierda”. I molts més em van dir pocavergonya. Tot ho fan amb violència; van cap a la liquidació del país. [...] els uneix l’esquírria cap a tot el que sigui de Catalunya. Perquè l’agressivitat que van demostrar amb mi era perquè jo els parlava en català». Ens trobem davant d’un conflicte lingüístic i polític que ja no es pot amagar, però que no és nou. De fet, fermenta durant tota la vida de Gaudí, la segona meitat del dinou que va canviar el destí històric de la llengua.

La resistència

En els anys de joventut de Gaudí, l’arquitecte va ser testimoni dels primers conats resistencialistes contra la uniformització. Tant a Catalunya, com el País Valencià com a les Illes Balears, es va estendre el fenomen de la Renaixença, de matriu romàntica i emmirallada en les glòries de la literatura medieval. Era un moviment burgès i conservador, que no discutia l’statu quo polític ni el repartiment diglòssic de les funcions del castellà i el català. Va originar una literatura jocfloralesca en la llengua vernacla. Una llengua que es va voler identificar amb el llemosí, el codi dels trobadors, un idioma comú de tot l’espai occitanocatalà. Tot i que inclús el poeta Frederic Mistral va guanyar un Premi Nobel de Literatura en una presumpta variant diatòpica d’aquesta llengua, el provençal, aviat es va veure que seria un altre focus de dissensió. El 1858 Manuel Milà i Fontanals, membre actiu de la Renaixença, impugna el caràcter arcaïtzant del llemosinisme, un camí que queda avortat ben aviat, tret d’un focus irredempt a València. La denominació de la llengua pròpia i comuna com a ‘català’ s’imposa, amb el concurs de la comunitat científica internacional i la voluntat de distinció simbòlica. Malgrat ser una esca de ressorgiment innegable, però, el programa cultural de la Renaixença resulta innocu de cara a un desvetllament literari i nacional. Personatges clau del moviment com Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer se separen d’aquesta soca comuna i assenten les bases d’un catalanisme literari i, més tard, amb Valentí Almirall, polític. És una evolució que només es dona al Principat. En pocs anys, i amb l’entrada dels corrents europeus del Modernisme, produirà per primer cop en segles, obra de primer nivell literari en català. Com és el cas del teatre d’Àngel Guimerà, la novel·la naturalista de Narcís Oller, la poesia èpica de Jacint Verdaguer o la profunditat programàtica de Joan Maragall, que va ser el veritable factòtum vertebrador del Modernisme a Catalunya.

Per una llengua que només trenta anys abans estava acorralada en àmbits domèstics, el canvi d’estatus és rupturista i, de cop, la societat catalana es reconcilia amb la seva llengua pròpia com a llengua de cultura. Estava tot dissenyat perquè això no passés, però els nous escriptors en català —sobretot Guimerà i Verdaguer— esdevenen figures de popularitat transversal. I també activistes lingüístics, com ho demostra que el discurs ‘La llengua catalana’ pronunciat pel dramaturg l’any 1895 a l’Ateneu Barcelonès, va incendiar els socis benestants de l’entitat. Indignats pel fet que Guimerà parlés en català en un acte tan solemne, molts van abandonar la sala en senyal de desaprovació. El caldo de cultiu per tornar a fer del català una llengua de cultura nacional, que s’estandarditzés i superés l’estat de diglòssia regressiva a què estava condemnat estava servit, si més no al Principat. La crisi econòmica i d’identitat espanyola que suposa la pèrdua de les colònies el 1898 rebla el clau; i l’incipient catalanisme polític que s’ha congriat rere el desvetllament cultural les últimes dècades del segle dinou mostra els primers símptomes d’empoderament, que desemboquen en el triomf electoral de Solidaritat Catalana el 1905. El sender de l’hegemonia catalanista, insospitada, que havia de venir estava desbrossat.

Com devia viure Antoni Gaudí uns anys de tanta intensitat? És lícit pensar que al mateix temps que l’estat del català es degradava a les grans ciutats, la pinça entre les classes populars i els intel·lectuals —primer els de la Renaixença, encabat els modernistes— a favor del català devia crear un ambient propici a la resistència a la castellanització. Per molt que inicialment aquests esforços no tinguessin un objectiu polític i no es pretengués la superació de la diglòssia imperant ni la renacionalització del país, la reacció oficial en forma de persecució de la llengua va activar en els catalans una pulsió de supervivència i activisme que no havien tingut mai. El teixit resistencial es va anar ordint a poc a poc, fruit també de coincidències i de voluntats singulars, com una particularitat catalana respecte de la resta de domini lingüístic. Amb tots aquests precedents, i amb tot el que havia viscut en el transcurs de la seva vida, potser no és tan estrany que Gaudí es convertís, en la seva vellesa, en el que no li tocava ser, un agent antisistema.

Aquell article començava així:

Crec que no acabaré mai l’article, almenys fins que no sigui mort o tingui un gran final operístic (cosa gens descartable), així que avui li he dedicat la columna al Diari Més que es pot llegir en aquest simpàtic enllaç o tot seguit, com sempre:

Ha tornat a passar. De no fa gaire, tenim al mercat El blues de la fi del món, un títol tirant a discutible que és la versió catalana de אוטוקורקט o Autocorrect, l’últim llibre de K publicat el 2024. A l’ha fet traduir de l’hebreu a Paul Sánchez Keighley (SK), de la mateixa manera que ja havia fet amb Les edats de l’home. Q, un cop rebuda la nova mandanga, no ha faltat a la cita i ha escrit a X: “De moment, Keret no decep mai. Si accepteu un consell, no us perdeu aquest llibre”, desencadenant la curiositat de C amb què comença aquesta història.

Continueu llegint al Quadern del País.

Al Quadern em van demanar que expliqués perquè és la millor novel·la catalana de la primera meitat del segle XX.

I en va sortir això que es publica avui en paper i al web:

Proa acaba de reeditar, junts, els dos volums de Camins de França, que és la millor novel·la del millor novel·lista català de la primera meitat del segle XX. Això és opinió personal, esclar, però goso posar-la al frontispici d’aquestes ratlles reivindicatives perquè sé que no estic sol. Incomptable gent de gust i cultura ho ha pensat, o inclús ho ha dit, en graus d’entusiasme diversos, sempre amb un deix de desconfiança. Joan Fuster, que es mirava la literatura catalana —principatina— des de dins i des de fora al mateix temps, ho va deixar escrit i tot. Per donar un altre principi d’autoritat, una mica més pop i bastant més esnob, podem recórrer a Gabriel Ferrater, que classificava l’escriptor entre els “novel·listes socialistes i anarquistes” i en deia: “L’únic d’ells que tenia talent és Joan Puig i Ferreter: desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que gairebé no permet que el talent es manifesti. Una incultura del més baix nivell, el de les faltes de gramàtica per exemple. Puig és gairebé l’única possibilitat de gran novel·lista que ha apuntat fins ara el país i, encara que es frustrés, no és possible oblidar-la”.

Continueu llegint al Quadern del País

El llibre no està mort, i el projecte aviat us presentarà novetats INCREÏBLES.

Però mentrestant, per celebrar-ho hem decidit publicar el final de la preqüela Fricandorigins (i tota la resta de capítols que hem anat publicant) en format ebook.

Es pot descarregar GRATIS al web de Segell Fosc, i francament, us encoratjo a fer-ho. Més es va perdre a Cuba.

o

en l’anàlògic tot seguit:

Doncs en teniu una nova entrega al Substack de Segell Fosc i està bastant bé, mal m’està el dir-ho.

Segell Fosc

CAPÍTOL 6: OUS WIDE SHUT (CALA MONGUI, 2008)

Roc Alafaixa torna al restaurant caminant per la vora de la carretera, esquivant cadàvers de senglars atropellats. Els altres dos, Juanan i Puigferran han marxat abans: un en coma etílic i l’altre amb coma de vanitat. La nit de l’Empordà és tancada, però el búnquer del…

Read more

2 months ago · 4 likes · Segell Fosc

Com està molt bé la novel·la Fricandonation, tot i que haguem detectat certs corrents de fons que no volen que se’n parli gaire. No en trobareu notícia a l’Ara, a la Vanguardia o al Periódico, naturalment.

Així que em fa gràcia el Bonus Track d’avui, una excel·lent entrevista que em (ens) va fer Joan Burdeus a Núvol,que fa una significació intel·ligent i substanciosa del llibre i del projecte Segell Fosc (per fi).

I amb unes fotos de Marina Miguel que van comptar amb la complicitat necessària de Jordi Vilà, que em va deixar trastejar a la cuina de l’Alkímia/Alkostat.

Llegiu aquí l’entrevista a Núvol.

Avui, la cinquena entrega, amb cameo d’escórpora monstruosa per a connaisseurs, que comença així:

La nit a la Costa Brava no és pas silenciosa, és un brunzit de grills descompostos i de mandíbules que no paren de moure’s, triturant la frustració del dia entre cocaïna i marihuana, que aquí són més barates i accessibles que l’alcohol. Després de la litúrgia del buit servida a la cort de Sophie Saignant i l’espectre dels Elisis, el Juanan i el Puigferran necessiten cremar les toxines que Victorino els ha injectat a base d’humiliacions sofisticades. La sang els bull i Cala Mongui és bona si la droga sona.

El Roc els segueix, més per inèrcia fastiguejada que per ganes de gresca. Acaben en una cala perduda, un racó de roca rància lluny dels focus de la Guia Cormoran™, allà on el mar encara fa pudor de mar i no de crema solar de coco. Tenen un parell d’ampolles de ginebra de marca blanca que només és bona per desinfectar un escorxador industrial de porcs osonencs. L’han robat de les existències de Toni Ferré, que tampoc les trobarà a faltar: fa servir la ginebra de garrafa per reomplir les ampolles de Bombay, com s’ha fet tota la vida a les discoteques de la costa catalana, i preparar els exclusius dry martinis dels aperitius que ara s’han posat de moda entre els pijos de Barcelona que pugen els caps de setmana a Cala Mongui. El Juanan també ensenya, com un trofeu, una bossa de pols blanca que administrarà amb el mateix zel religiós amb què Victorino fa servir el sifó.

Continueu llegint al Substack de Segell Fosc

I en el Bonus Track d’avui, tenim un articlet sobre el revival del fricandó a btv i una entrevista simpàtica que em van fer a Ràdio 4 que es pot escoltar íntegrament aquí.

Llegiu-lo en aquest enllaç digitalíssim o tot seguit:

Però deixarem que aquesta eventualitat ens desanimi? Naturalment que sí. Mentrestant, al Substack de Segell Fosc, fins al dia del judici final (23 d’abril) podreu continuar gaudint de Fricandorigins, la preqüela que ningú ens ha demanat i que escric amb la més entusiasta de les moderacions.

El capítol 4 comença així:

A la cuina de Victorino no es parla. S’hi treballa i s’hi pateix en silenci, amb l’espinada corbada d’un gos apallissat i ple de puces. La fe que aquí es practica no demana dignitat. Els stagiers es mouen a poc a poc, com ombres blanques, surant en una atmosfera saturada de desinfectant i ego. Fantasmes amb davantal, sota la vigilància aparentment distesa de Marc Puigferran, que ja ha aconseguit que el Xef el nomeni “cap de brigada”. Puigferran gaudeix del nou càrrec amb joia mística. La del maltractador maltractat. És el capatàs de plantació ideal, el col·laboracionista perfecte: empatia fingida i unes ganes malaltisses d’escalar per sobre dels cadàvers dels seus companys.

Juanan el Loquillo va tan encocat que les seves parpelles bateguen amb la freqüència d’un colibrí amb taquicàrdia de lavabo estil Uclés, però manté el ritme esferificador amb precisió robòtica, com si les sinapsis neuronals adulterades per la farlopa es connectessin directament al batedor de mà i als seus deliris d’alginat. El Roc, en canvi, mastega la ràbia i, mentre munta una escuma de fum de pi per omplir els sifons d’acer inoxidable, visualitza amb una nitidesa el ganivet de ceràmica —un de japonès que val més que el seu Renault 5 de vuitena mà— clavat al coll del Fernando.

Continueu llegint al Substack de Segell Fosc

Avui no hi ha Bonus Track, que Nostro Senyor és al Monument i s’ha de respectar.